Hi ha vegades que tinc por
Hi ha vegades que tinc por, que sento dins meu una tremolor, com tots els òrgans es paralitzen, els sentits es disparen, qualsevol petit soroll és escoltat, aquell dèbil moviment, visualitzat, una flaira evoca moments del passat, el cos comença a suar i els muscles semblen flams.
La ment és incapaç de processar tants esdeveniments, es declara en vaga,
Comptaré fins a deu, faré respiracions profundes i pausades, el cos, el meu temple, es transformarà en pau. Pau que m’acollirà en els seus braços i tot serà com abans.
Seguiré sent incapaç d’endinsar-me en la por, hauré fugit una altra vegada i em creuré la fal.làcia de que ara tinc el control. Fins que ella torni.
Ella tornarà, segur.
Estic convençut de que no em vol cap mal, tan sols vol que em submergeixi en l’abisme dels meus temors, que conegui una part de mi que també és meva. Ella m’acompanyarà, agafats de la mà, no em deixarà mai. Però no n’estic convençut: si em fa por i no marxarà mai, perquè ho he de coneixer.
I després què? Si en surto victoriós, què?
I si l’abisme s’abat sobre mi com una teranyina de fils indestructibles i em porta a la més fosca de totes les negrors, a l’espera de que l’aranya, símbol de la por, avanci convençuda de la seva victòria.
La llibertat o l’abisme? Massa fàcil.
Hi ha un túnel, al fons una llum. Aquí fa fred, com que així ho vull, vaig cap a la llum. Em recorda a interminables nits a la vora d’una llar de foc, amb els amics.
Segueixo avançant, ja sóc més a prop, aquí fa fred, no m’agrada. Em ve al cap aquella tarda d’estiu en que vas aparèixer, com una musa. En aquella petita cala el món es va paralitzar, tu i jo, res més.
Res no em detindrà, estic convençut. Pare, Mare on sóu ara? Sempre m’heu fet costat.
Per fi, ja queda poc, ja en sento l’escalfor. I l’olor a llibres, aquelles tardes infinites a la biblioteca, estudiant i aprenent.
Sí, això és la remor del mar, l’olor a brisa.
Aquest no pot ser el final, les reixes tanquen el túnel i allà hi son tots. Pare, Mare!! Que no em sentiu? Els meus amics xerren entre ells, no sé què diuen, semblen feliços.
I tu no has canviat gens, segueixes sent la meva musa, vas d’un costat a l’altre, la teva cara, tot i preocupada, sembla més serena, com si haguéssis trobat la pau.
Per què esteu tots d’esquena?
Per què esteu mirant aquell forat negre?
Ei, sóc aqui !! De què deuen parlar, no els sento, no els puc escoltar. Ara et tinc tan a prop, musa meva, que la vida et donaria. Amics, amb valtros vull fer mil coses. Pares, enyoro les vostres abraçades.
Sé que és a prop, sento la teva angoixa, la teva lluita. M’agradaria poder-lo acompanyar, fer-li costat, explicar-li que a l’altre costat del túnel no hi ha reixes.
- Sí, però això ho ha d’aprendre tot sol
3 comentarios
chari -
lucas -
chari -