Blogia
UN PEZ ENREDADO

Hi ha vegades que tinc por

Hi ha vegades que tinc por, que sento dins meu una tremolor, com tots els òrgans es paralitzen, els sentits es disparen, qualsevol petit soroll és escoltat, aquell dèbil moviment, visualitzat, una flaira evoca moments del passat, el cos comença a suar i els muscles semblen flams.

     La ment és incapaç de processar tants esdeveniments, es declara en vaga,

   

     Comptaré fins a deu, faré respiracions profundes i pausades, el cos, el meu temple, es transformarà en pau. Pau que m’acollirà en els seus braços i tot serà com abans.

      Seguiré sent incapaç d’endinsar-me en la por, hauré fugit una altra vegada i em creuré la fal.làcia de que ara tinc el control. Fins que ella torni.

      Ella tornarà, segur.

    Estic convençut de que no em vol cap mal, tan sols vol que em submergeixi en l’abisme dels meus temors, que conegui una part de mi que també és meva. Ella m’acompanyarà, agafats de la mà, no em deixarà mai. Però no n’estic convençut: si em fa por i no marxarà mai, perquè ho he de coneixer.

     I després què?    Si en surto victoriós, què?

    I si l’abisme s’abat sobre mi com una teranyina de fils indestructibles i em porta a la més fosca de totes les negrors, a l’espera de que l’aranya, símbol de la por, avanci convençuda de la seva victòria.

     La llibertat o l’abisme? Massa fàcil.

Hi ha un túnel, al fons una llum. Aquí fa fred, com que així ho vull, vaig cap a la llum. Em recorda a interminables nits a la vora d’una llar de foc, amb els amics.

Segueixo avançant, ja sóc més a prop, aquí fa fred, no m’agrada. Em ve al cap aquella tarda d’estiu en que vas aparèixer, com una musa. En aquella petita cala el món es va paralitzar, tu i jo, res més.

Res no em detindrà, estic convençut. Pare, Mare on sóu ara? Sempre m’heu fet costat.

Per fi, ja queda poc, ja en sento l’escalfor. I  l’olor a llibres, aquelles tardes infinites a la biblioteca, estudiant i aprenent.

Sí, això és la remor del mar, l’olor a brisa.

     Aquest no pot ser el final, les reixes tanquen el túnel i allà hi son tots. Pare, Mare!! Que no em sentiu? Els meus amics xerren entre ells, no sé què diuen, semblen feliços.

    I tu no has canviat gens, segueixes sent la meva musa, vas d’un costat a l’altre, la teva cara, tot i preocupada, sembla més serena, com si haguéssis trobat la pau.

    Per què esteu tots d’esquena?

    Per què esteu mirant aquell forat negre?

  Ei, sóc aqui !! De què deuen parlar, no els sento, no els puc escoltar. Ara et tinc tan a prop, musa meva, que la vida et donaria. Amics, amb valtros vull fer mil coses. Pares, enyoro les vostres abraçades.

     Sé que és a prop, sento la teva angoixa, la teva lluita. M’agradaria poder-lo acompanyar, fer-li costat, explicar-li que a l’altre costat del túnel no hi ha reixes.

  - Sí, però això ho ha d’aprendre tot sol

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

3 comentarios

chari -

Kiko pretendias no dejar que leyera esta entrada?enhorabuena! tardas en escribir pero cuando lo haces se te agradece aunque en este caso se lo tengo que agradecer a nuestro lucas que me lo ha mandado traducido jajajaja gracias a los 2,haceis un buen equipo,un besazo

lucas -

Ayer coincidí en el hotel con tu compañero Angel. Espero que te lleguen los recuerdos empaquetados :)

chari -

Kiko es una pena que esta entrada tuya no la pueda leer,a mi tambien me da igual las lenguas,el color de la piel o lo que sea,lo importante es que nos entendamos pero el catalan solo se estudia en cataluña,tengo una mala opinion al respecto pero mejor no entrar en ese tema y nada que ojala escribas pronto en nuestro idioma,el español,porque por encima de todos somos españoles,un beso
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres